Les “Espies de Veritat” es colen al reservat de Guitarricadelafuente i viuen una nit inesperada al Festival Vida

Una missió secreta, tres cançons molt especials i una entrada sorpresa al reservat d’un dels artistes més seguits del moment.

3 de juliol. Vilanova i la Geltrú. 23.00 h. I sí, espero que hagis acabat de llegir aquestes paraules amb la veu masculina que, fa uns anys, mentre miràvem Les Espies de Veritat al Super3, ens deia allò de: «Beverly Hills, les 9:30 del matí».

I nosaltres, les que fa uns anys —no cal dir quants— jugàvem a ser les Espies de Veritat al pati de l’escola, ara som al Festival Vida, com si es tractés d’una missió encarregada pel mateix Jerry. Portem telemirallet, sí, però també pintallavis nude i lip gloss, que reaplicarem com si fossin un antiestrès després de cada glop de cervesa.

La situació és idíl·lica. Un festival de música a tocar del mar, envoltat de vinyes i xiprers, llumetes de colors, decoració mediterrània i un cel que ja és ben fosc i es comença a guarnir d’estrelles. Noto el mar a prop, i això, per a mi, sempre és sinònim de felicitat. Sinònim de casa.

L’escenari principal s’inunda de públic. Alguns fans criden. Es respira expectació, nervis i ganes. Moltes ganes. Els focus s’encenen. I ara sí, apareix ell: Álvaro Lafuente, conegut artísticament com a Guitarricadelafuente.

Desprendo de un colgante fino.

Afuera se escucha trap argentino.

Otra vez me has dejado solo.

Con chicas desnudas en el club de polo.

Ressona la primera estrofa d’un dels grans temes del seu últim àlbum, Full Time Papi. I ara sí, el públic esclata. Crida i entona, lletra per lletra, la cançó.

Però les Espies de Veritat tenen una missió: entrar a la zona reservada de primera fila. No disposem d’aquells cinturons en forma de cor que ens permetien volar i transportar-nos d’un lloc a un altre en qüestió de segons, així que tocarà negociar amb una de les guàrdies de seguretat.

Ens diu que no. Que no podem passar. I és que, pel que sembla, no s’acaba de creure que siguem les Espies de Veritat. No sé si és la veu de pito de l’Àlex o la meva insistència digna de la Clover, però la guàrdia acaba cedint.

—Venga, pasad. Solo tres canciones.

Ens ho diu més seca que els fardells de palla repartits per la zona de davant de l’escenari.

És un somni? Gairebé el podem tocar. I no perquè jo sigui la Clover, però en Guitarrica és realment guapíssim. La seva veu, sexy i angelical a parts iguals, fa que m’esvaeixi en una realitat paral·lela. Sóc incapaç de saber si ballo o no, si canto o no. Només sé que em quedo paralitzada. Els seus cabells frondosos i ondulats li tapen mitja cara, la mirada sembla perduda a l’horitzó, quatre músics increïbles l’acompanyen i, per difícil que sembli de creure, sona fins i tot millor en directe. Cap nota fora de to. Cap pulsació fora de temps. Cap silenci de més ni de menys.

Guitarricadelafuente es despulla —metafòricament— durant tot el concert. S’entrega en cos i ànima al públic. Fa que tot sembli fàcil. I això és el més difícil de tot.

Miro en Guitarrica, però també miro la meva primera amiga de la vida immortalitzant el moment amb el seu telèfon mòbil. I jo no puc evitar gravar-la a ella, des del darrere. Es gira, em somriu i, per molts mesos que passin sense veure’ns, sé exactament què em vol dir.

La guàrdia de seguretat compta mentalment els segons que queden perquè ens faci fora del reservat. I quan arriba el «ya está», ens hem de conformar a acabar de gaudir del concert camuflades entre el públic.

Tramuntana, Babieca, Port Pelegrí, Mataleón o Futuros amantes són alguns dels temes que interpreta el cantautor valencià. Però quan arriba Puerta del Sol no puc evitar trencar-me.

Ploro. Però no de tristesa.

Ploro d’agraïment. De nostàlgia.

Penso en la volatilitat de la vida. En La Guaira. En com fa poc més d’una setmana tot era al seu lloc i ara només hi ha runa. Penso en la capacitat de resiliència. En l’afortunada que he estat de creuar vides amb persones que m’han ensenyat que, fins i tot després de les pitjors tempestes, sempre hi ha una manera de continuar.

No sona Iron Maiden, però tinc la sensació que ell també gaudiria de l’oasi de pau que en Guitarricadelafuente aconsegueix crear. Les seves lletres, la seva música, la posada en escena i fins i tot l’outfit honoren a la perfecció el nom del festival.

Vida.